Una tarda d'estiu i un matí d'hivern. Tren, carretera, i camí cap a lo riu. Un grapadet de fotos amb el meu mòvil per Deltebre i, una mica més enllà, lo tros i la superlluna.
I un compinche, el poeta-boueta Javier Caballero, hi posa la seva lírica.
Moltes gràcies J.
DELTA DE L’EBRE, MITE
CELESTIAL
Forman tu bella corona, Amposta puente
colgante,
Sant Carlos playa dorada, Aldea,
Ampolla y Camarles
y en tu mismo corazón, está el pueblo
de La Cava
y está Jesús i María y Sant Jaume que
te realzan.
En despertar, m’ha sortit el
jo per la finestra i corre enllà pel paisatge, una interrompuda planúria de
terres pantanoses; el jonc, el senill i la xisca i la menuda grama cobrien els
prats, i les llúdrigues pul·lulaven arran dels aiguamolls (S. J. Arbó). El
Delta de l’Ebre, el meu paisatge, vist amb la mirada de la Matanuska, amb la
precisió de la fotografia instantània, aquella que es demora en un indret, una
anècdota, i deixa el camí a redós. Em
toca el moll de l’ós i escampa emocions i deixa salpar evocacions o núvols –a
través dels seus ulls respiro malenconia, el primer verd, el primer cel, i
creuant-ho tot el riu de l’horitzó.
I, tanmateix, aixeca acta
d’aquell univers. Com l’eucaliptus aeri vetlla el mas; el mas que va colonitzar
els aiguamolls amb la revolució agrícola més gran del segle XX; la font i el
cànter per apaivagar la set; el barroquisme feral de la bona estació; la caseta
cara-sol i la parra absent; la seva porta tancada que ha oblidat la funció; els
grafitti: “Aquí hi podria viure algú”... Testimonia també un temps plàcid,
lent, sense presses. Aquella casa de principis de segle amb esgrafiats florals
i un tancat simètric que acull el silenci de quatre veïnes a la fresqueta del
tombant; roba estesa; taula amb amigues xerrim-xarrant; pedrissos amb flors
ufanoses esporgades amb zel –el jessamí del Bar Universal; andròmines gairebé
fora de context, la roulotte esdevinguda magatzem potser; l’enginy de fira que
ha plegat veles; la vella barcassa arraconada pel Passador...
