La poesia és un joc infinit que es fa per tal de superar les limitacions
del llenguatge i del pensament convencional i consensuat. La poesia no està
limitada a l’àmbit del verbal i es pot trobar en tota mena de gèneres. Jo diria
que és l’art de la combinatòria i del reciclatge: l’habilitat de relacionar
coses que existeixen per separat i que juntes sumen molt més que dos, la virtut
de sublimar els aspectes dolorosos de la vida en objectes estètics que poden
transmetre bellesa i energia al mateix autor i també als seus lectors.
Això no vol dir que la manifestació artística té sovint un aspecte fosc.
Com deia l’escriptor cubà Reinaldo Arenas, “escric per a venjar-me”, i així és
com sovint el poeta és, d’alguna manera, un ésser lúcidament fracassat, la qual
cosa el fa terriblement humà dins la seva pretesa divinitat.
La poesia és sens dubte l’art més pobre, el més democràtic en un sentit
extens. Es construeix amb un capital que és tan gratuït com la suor o la
saliva. Heretem l’idioma com heretem el cos, i, sigui quina sigui la situació i
el lloc en què ens trobem, és possible construir uns versos.
La poesia m’ha dut a viure poèticament, la
qual cosa vol dir construir una mirada, que, a voltes, és humorística de tant
dolorosa i temible, però que, ensinistrada com si fos un animal, em salva un
cop i un altre del vertigen de la línia divisòria entre la meravella i l’espant
d’ésser viva.
Anna Aguilar Amat
