Que ningú no s’espanti, que pitjor no pot anar
no és avui, és sempre
no és una crisi, és el de sempre
uns hi guanyen, altres hi perden
quan tots i perden, uns de nou ho guanyaran tot
Però guanyar també és tenir por a perdre
Tenir poc potser és ser més lliure
Potser no em cal anar a un
concert
La ràdio nacional no la necessito
potser li cal més a la nació que a mi
Quan l’anomenat art es deixa de subvencionar
l’art reapareix com un bolet a qualsevol racó
La puresa és efímera i no sap de diners
El que avui és viu, demà es graponejat i mort.
L’educació obligatòria potser només és una fàbrica antiga
Un únic professor com els petits pobles potser és millor que deu
Acompanyar i escoltar els nens
potser és millor que embotir-los amb informació que no se sap d’on
surt
De què ens serveix tenir una bona sanitat
si per l’altra banda ens inflen amb transgènics i mòbils cancerígens?
I, en qualsevol cas, de què em serveix viure 10 anys més
si els passem mirant anuncis a una residència d’avis?
Gastar diners en preservar una cultura o una llengua
els avanços en la tecnologia possiblement decidiran
quina llengua parlaran els nostres nets i quin pentinat portaran
Que la qualitat dels pentinats sempre ha estat i serà la mateixa
Que perdre vida cultural és perfecte per llegir un llibre
Que vendre els llibres és perfecte per parlar amb qui te’ls compra
Que perdre un treball és perfecte per deixar de comprar Blue-rays
Que anar a una casa més petita és perfecte per sortir a la platja
Frivolitzar sobre la fam, com ara faig, és perdre la por
Perdre la por és no deixar-se fuetejar
I que ningú s’espanti, que el resultat de tot sempre és cero
Que el que ens queda desprès de sumar i restar sempre és el mateix,
gairebé res, l’alè, el batec, el desig...
i això no ens ho pot treure ningú
en tot cas, nosaltres mateixos
ENRIC MONTEFUSCO.
Músic i cantant de Standstill
